L'avantguardisme

L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produir a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics d'avantguarda o avantguardes. 

 

Context històric

 

En el moment en què van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, i va posar en evidència els límits del sistema capitalista. Si bé fins al 1914 els socialistes són els únics que parlen de "l'enfonsament del capitalisme", com assenyala Arnold Hauser, també altres sectors havien percebut abans els límits d'un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi per davant de l'home.

El resultat d'això va ser la pobresa i l'encasellament artístic contra els que van reaccionar ja el 1905, Pablo Picasso i Georges Braque amb les seves exposicions cubistes, i el futurisme el qual el 1909 llança el seu primer manifest d'aposta de futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avenços de la modernitat científica i tecnològica: és coneguda la frase de Marinetti: "Un automòbil de carrera és més bell que la Victòria de Samotràcia".

Així es fan els primers passos de l'avantguarda, encara que el moment d'explosió definitiva coincideix, lògicament, amb la Primera Guerra Mundial, amb la consciència de l'absurd sacrifici que suposava, i amb la promesa d'una vida diferent encoratjada pel triomf de la revolució socialista a Rússia.

Corrien els dies de 1916 quan a Zurich (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara un poeta i filòsof romanès, pròfug de les seves obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Aquesta acta de fundació del dadaisme, explosió nihilista que proposava el rebuig total:

Aquest desig de destrucció de tot l'establert va portar als dadaistes, per tal de ser coherents, a rebutjar-se a si mateixos: la mateixa destrucció.

Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, van pensar que les circumstàncies exigien no sols l'anarquia i la destrucció sinó també la proposta; és així que s'aparten de Tzara (cosa que va donar punt final al moviment dadaista) i inicien l'aventura surrealista.

La fúria Dadà havia estat el pas primer i indispensable, però havia arribat als seus límits. Bretón i els surrealistes (és a dir: superrealistes) uneixen la sentència d'Arthur Rimbaud (que amb Charles Baudelaire, Comte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i altres artistes del segle XIX seran reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): "s'ha de canviar la vida", amb aquella de Karl Marx: "s'ha de transformar el món". Sorgeix així el surrealisme al servei de la revolució que pretenia recuperar allò que a l'home de la societat, els seus condicionaments i repressions l'havien fet ocultar: la seva essència més pura, el seu Jo bàsic i autèntic.

A través de la recuperació de l'inconscient, dels somnis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens de la psicoanàlisi), de deixar-li el pas lliure a les passions i els desitjos, de l'escriptura automàtica (que més tard qüestionarien com a tècnica), de l'humor negre, intenten marxar cap a una societat nova en la qual l'home pugui viure en plenitud (la utopia surrealista). En aquest ple exercici de la llibertat que va significar l'actitud surrealista, tres paraules s'uneixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.

Corrents de l'avantguardisme

Dins de l'avantguardisme els -ismes (i altres moviments o grups trencadors sense un -isme al nom) van sorgir contra un corrent envellit i van proposar innovacions radicals de contingut, llenguatge i actitud vital. Entre ells destaquen:

• Cubisme: va aparèixer a França, encapçalat per Guillaume Apollinaire. Les seves principals característiques consisteixen en l'associació d'elements impossibles de concretar, desdoblament de l'autor, disposició gràfica de les paraules, substitució del sentimental per l'humor i l'alegria, i el retrat de la realitat a través de diversos enfocaments. 
   

• Futurisme: sorgeix a Milà fundat per Filippo Tommaso Marinetti el 1909. Aquest moviment trencava amb la sintaxi, el ritme i els signes convencionals de puntuació. Considerava com a elements principals de la poesia el valor, l'audàcia i la revolució, ja que pregonava el moviment agressiu, l'insomni febril, el passat gimnàstic, el salt perillós i la bufetada. Tenia com a postulats: l'exaltació del sensual, el nacional i guerrer, l'adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, l'objectiu del literari i la disposició especial de l'escrit amb la fi de donar-li una expressió plàstica. És un dels pocs moviments en què el manifest programàtic (de Marinetti, que era escriptor) precedeix l'expressió plàstica.

• Dadaisme: va aparèixer a Zuric entre el 1916 i el 1922, amb Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial. El poema dadaista acostuma a ser una successió de paraules i sons, el que fa difícil trobar-li la lògica. Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, el fantasiós, busca renovar l'expressió mitjançant l'ús de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejadissos, i té una tònica general de rebel·lia o destrucció.

• Surrealisme: va sorgir a França amb André Breton, qui seguint Sigmund Freud es va interessar a descobrir els mecanismes de l'inconscient i sobrepassar el real per mitjà de l'imaginari i l'irracional. Es caracteritza per pretendre crear un home nou, recórrer a la crueltat i l'humor negre amb el fi de destruir tots els matisos sentimentals i perquè, a pesar de ser constructius, els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interès. Salvador Dalí en fou un dels màxims exponents.