Les llengües d'Europa

Les llengües d'Europa són els idiomes parlats diàriament per les diferents comunitats establertes de manera permanent en el continent cultural i geogràfic europeu. L'estudi d'aquestes, el seu desenvolupament històric, els seus condicionants sociolingüístics i altres aspectes constitueixen en si mateix un camp de coneixement anomenat eurolingüística.

La gran majoria de les llengües europees es troben emparentades filogenèticament entre si, formant part de la família de llengües indoeuropees.

El Consell d'Europa, organització internacional que agrupa tots els estats europeus excepte Bielorússia, estimula la promoció de totes les llengües europees amb especial protecció de les llengües minoritàries o regionals, a través del tractat internacional denominat Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries. En aquesta, els estats que l'han ratificat defineixen els idiomes que es comprometen a protegir i en quin grau estan disposats a fer-ho.

És difícil de dir quantes llengües es parlen al món. Aquesta afirmació sovint sorprèn els qui no es dediquen a la lingüística, però és ben bé així. Naturalment, a Europa ens passa el mateix i no és pas estrany. 

Al continent europeu hi ha llengües que gairebé s’hi havien deixat de parlar i que darrerament hi han tornat (com ara el tàtar de Crimea, parlat per un poble que va patir la deportació). Llengües que hi arriben amb les persones que les fan servir (com ara el xinès). Llengües que, per voluntat de les societats que en fan un element d’identificació i cohesió social, hi neixen a partir d’altres que ja existien (com ara el luxemburguès, originàriament una varietat local de l’alemany), i llengües que hi volen ressuscitar (com ara el còrnic). També hi ha, malauradament, llengües que s’esvaeixen (com ara l’aragonès). Per tot plegat, costa de dir quantes llengües es parlen a Europa.

De tota manera, es pot considerar que el nombre de llengües parlades al continent europeu, de l’oceà Atlàntic a la serralada dels Urals – però sense la del Caucas –, és d'unes setanta, sense comptar-hi les diverses llengües de signes de les diferents comunitats de persones sordes ni totes les llengües que els nous europeus vinguts d’arreu del món utilitzen quotidianament.

La majoria d’aquesta setantena de llengües pertany a la família indoeuropea, cosa que vol dir que tenen un origen comú i que, per tant, s’assemblen, malgrat que aquestes similituds –per exemple, entre l’italià i el suec- molt sovint només les poden detectar els especialistes perquè no són gens evidents a simple vista. També hi ha a Europa llengües de les famílies uraliana (com ara el finès, l'estionià, el sami o l’hongarès) i l'altaica  (com ara el turc o el tàtar) i, encara, una llengua de la família afroasiàtica, el maltès, emparentat amb l’àrab, i una llengua sense família coneguda, el basc. 

A Europa són indoeuropees les llengües bàltiques (el letó o el lituà), les cèltiques (com ara el gaèlic irlandès, el gal·lès o el bretó), les eslaves (com ara el rus, el polonès, el sòrab o el macedònic), les germàniques (com ara l’anglès, l’alemany, el frisó o l’islandès) i les romàniques (com ara el català, el romanès, el castellà o l’occità), i també el grec, l’albanès i el romaní, la llengua indoirànica que parlen alguns gitanos europeus.

Al llarg de la història, les llengües europees han manllevat mots les unes de les altres – i també de llengües d’altres continents, és clar –, en una interrelació fecunda. Així, només a tall d’exemple, el turc ha donat a un gran nombre de llengües europees paraules com ara haviar  (caviar) i yoghurt (iogurt). El mot sauna, existent a moltes llengües,  prové del finès. 

El desafiament principal que les societats europees han d’afrontar avui dia és el de continuar mantenint la diversitat lingüística que, sense contradicció amb una notable unitat cultural, sempre s’han desenvolupat, juntament amb les llengües de la immigració, tan important actualment. Això vol dir trobar fórmules de comunicació supranacional que no afavoreixin l’hegemonia de cap llengua i també donar vida a totes les llengües del continent que, per raons econòmiques o polítiques, es troben en situació de feblesa que n’amenaça la mateixa supervivència. 

Alfabet ciríl·lic

Com a curiositat, feu una ullada a aquesta relació de llengües del món:   Llista de llengües segons nombre de parlants
Núm. d’ordre Nom Parlants 1   xinès mandarí 885.000.000 2   espanyol 332.000.000 3   anglès 322.000.000 4   bengalí 189.000.000 5   hindi 182.000.000 6   portuguès 170.000.000 7   rus 170.000.000 8   japonès 125.000.000 9   alemany 98.000.000 10   xinès wu 77.175.000 11   javanès 75.500.800 12   coreà 75.000.000 13   francès 72.000.000 14   vietnamita 67.662.000 15   telugu 66.350.000

JV Foix i Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat-Papasseit

De formació autodidacta i extracció proletària és un del representants més significatius de l'avantguarda històrica a Catalunya. Orfe de pare, des del 1901 visqué a l'Asilo Naval Español. A partir de 1906 fins el 1917 va fer oficis ben diversos, des d'aprenent d'adroguer fins a vigilant nocturn al moll. Cap al 1914 havia ingressat a la «Juventud Socialista» per la qual cosa començà a escriure a publicacions revolucionaries com ara Los Miserables, La Justicia Social de Reus i Sabadell Federal, des del 1915.

Barcelona, 1894-1924. Poeta avantguardista

S'inspirà en l'anarquisme i inicià una defensa aferrissada de la classe obrera. Utilitzà normalment el pseudònim de Gorkiano. Molts d'aquest articles foren reunits a Glosas de un socialista (1916). Aquest és un període on té preferència la llengua castellana i on s'aboca a la crítica politicosocial. La seva obra assagística comprèn tres reculls: Humo de fábrica (1918) amb un pròleg de l'escriptor Àngel Samblancat on incorporà molts articles de les Glosas, els textos dels Mots propis (1917-1919) publicats a la revista Un Enemic del Poble, reflexions morals sobre l'home inspirats en la filosofia de Nietzche i l'ideari de Torres-Garcia i, finalment, La ploma d'Aristarc, que no arribà a publicar.

El 1918 es casà amb Carmen Eleuterio. Del matrimoni van néixer dues filles, Salomé i Núria, a les quals dedicà Els nens de la meva escala: dites d'infants (1926). A partir de l'any 1919 es va fer càrrec de la secció de llibreria de les Galeries Laietanes sota la protecció de Santiago Segura. Batejada posteriorment com Llibreria Nacional Catalana, l'escriptor la convertir, ajudat pel seu germà Miquel, en un focus avantguardista, sobretot a partir de l'estada que va fer a París el 1920 on prengué contacte amb diferents autors d'avantguarda. De salut molt feble hagué de fer diverses estades als sanatoris de Les Escaldes, Amélie-les-Bains i el Vernet cosa que influí decissivament en la seva obra. Arran d'una forta crisi personal i desenganyat del socialisme abandonà la política i es dedicà de ple a la poesia que no deixà de conrear fins el moment de la mort. Però, a més de poeta, fou un agitador cultural com ho demostra la fundació de tres revistes: Un Enemic del Poble (1917-1919), lligada als postulats regeneracionistes durant un primer moment i que evolucionà cap al futurisme el segon, Arc-Voltaïc (1918) model avantguardista per excel·lència on col·laborà Joan Miró, Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, i Proa (1921), de caire postavantguardista, que alternà textos nacionalistes amb poesies. Una altra de les seves inquietuds fou la creació de l'editorial Salvat-Papasseit Llibreters.

El seu primer poema català que aparegué el 1917, «Columna vertebral: Sageta de foc» juntament amb els textos programàtics Sóc jo que parlo als joves (1919), Concepte de poeta (1919) i el manifest Contra els poetes amb minúscula: primer manifest català futurista (1920), són el clam d'una poètica que l'acostà al futurisme de Marinetti, a l'esperit nouveau d'Apollinaire i al nunisme de Pierre Albert-Birot, fins i tot al regeneracionisme de Joan Maragall, sobretot a partir del vitalisme que expressen. Esporàdicament col·laborà a La Revista, Vell i Nou, La Publicitat i La Mainada, entre altres. És també un dels pocs escriptors avantguardistes catalans que publicà a la castellana Grecia.

 

La seva obra poètica la integren sis títols: Poemes en ondes hertzianes (1919), il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, que expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal; L'irradiador del port i les gavines (1921), continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme; Les conspiracions (1922), llibre que conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla), La gesta dels estels: mostra de poemes (1922), on inicià un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor, El poema de la rosa als llavis (1923), poema unitari de tema amorós, i, finalment, Óssa Menor: fi dels poemes d'avantguarda (1925), amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i la proximitat de la mort.

Morí de tuberculosi als trenta anys. La seva vida i la seva obra estigueren sempre dedicades a l'exaltació de la joventut, la llibertat, la sinceritat, l'heroisme i la lluita. 

La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

Josep Vicenç Foix

J. V. Foix (Barcelona 1893-1987), després de la guerra civil, decideix romandre al país i fer-se càrrec del negoci familiar de les pastisseries a Sarrià. Antic municipi annexionat a Barcelona, el barri de Sarrià, on va néixer i va passar la resta de la seva vida el poeta, és, com la Lisboa de Pessoa o el Buenos Aires de Borges, l'escenari mític de molts dels seus poemes. Foix, exiliat a la pairal contrada -com afirma al primer poema de Les irreals omegues (1949)-, que havia estat un destacat periodista, col·laborador i cap de cultura de La Publicitat, des del 1922 fins al 1936, en la impossibilitat d'exercir el periodisme en català, es concentra, aleshores, en un particular exili interior, en la reelaboració i la publicació de la seva obra. Com a testimoni de la tradició de l'avantguarda i fidel a les seves conviccions catalanistes, amb la voluntat de contribuir a la represa cultural, col·labora a les revistes més destacades de la immediata postguerra: Poesia, Ariel o Dau al Set. Per a les noves generacions de poetes més inquiets i originals, com Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Joan Perucho, i per als artistes emergents més trencadors amb l'art més convencional, com Joan Ponç o Antoni Tàpies, J.V. Foix, com Joan Miró, durant els anys quaranta i cinquanta, esdevé un referent ineludible. I no ho deixarà de ser, per a les noves generacions, fins als darrers moments de la seva vida.

Vida, obra i poemes de J. V. Foix from Antonio Martínez

Presentació

 Hola al·lots i al·lotes,

Per introduir els tems de Cultura lingüística i literatura d'aquest tema he pensat que una bon ajut per a voltros és l'ampliació d'informació mitjançant el blog de l'assignatura.

 Així idò, vos penj diferents materials que, segons us vagi indicant a classe, podeu anar complementant amb el material de classe i del moodle. 

Us esper ben desperts per a les properes classes, on parlarem de les diferents llengües d'Europa i on tractarem l'època avantguardista de la literatura catalana.

Aquí vos deix aquest cal·ligrama d'un autor avantguardista que nom Junoy i que comentarem el primer dia com a introducció a les avantguardes.

L'avantguardisme

L'avantguardisme és la tendència, en una obra d'art qualsevol, o d'un artista, a introduir elements innovadors respecte de les formes tradicionals o convencionals. També s'entén com excessiva preocupació per desplegar recursos que trenquin o distorsionin els sistemes més acceptats de representació o expressió, al teatre, pintura, literatura, cinema, etc. Té en general un ús pejoratiu, tot i que també s'utilitza per designar els moviments artístics renovadors, i en general dogmàtics, que es van produir a Europa durant les primeres dècades del segle XX, i que són agrupats sota els noms genèrics d'avantguarda o avantguardes. 

 

Context històric

 

En el moment en què van sorgir les avantguardes artístiques, Europa vivia una profunda crisi, que va desencadenar la Primera Guerra Mundial, i va posar en evidència els límits del sistema capitalista. Si bé fins al 1914 els socialistes són els únics que parlen de "l'enfonsament del capitalisme", com assenyala Arnold Hauser, també altres sectors havien percebut abans els límits d'un model de vida que privilegiava els diners, la producció i els valors de canvi per davant de l'home.

El resultat d'això va ser la pobresa i l'encasellament artístic contra els que van reaccionar ja el 1905, Pablo Picasso i Georges Braque amb les seves exposicions cubistes, i el futurisme el qual el 1909 llança el seu primer manifest d'aposta de futur i rebuig a tot l'anterior, enlluernat pels avenços de la modernitat científica i tecnològica: és coneguda la frase de Marinetti: "Un automòbil de carrera és més bell que la Victòria de Samotràcia".

Així es fan els primers passos de l'avantguarda, encara que el moment d'explosió definitiva coincideix, lògicament, amb la Primera Guerra Mundial, amb la consciència de l'absurd sacrifici que suposava, i amb la promesa d'una vida diferent encoratjada pel triomf de la revolució socialista a Rússia.

Corrien els dies de 1916 quan a Zurich (territori neutral durant la guerra), Tristan Tzara un poeta i filòsof romanès, pròfug de les seves obligacions militars, va decidir fundar el "Cabaret Voltaire". Aquesta acta de fundació del dadaisme, explosió nihilista que proposava el rebuig total:

Aquest desig de destrucció de tot l'establert va portar als dadaistes, per tal de ser coherents, a rebutjar-se a si mateixos: la mateixa destrucció.

Alguns dels partidaris de Dadà, dirigits per André Breton, van pensar que les circumstàncies exigien no sols l'anarquia i la destrucció sinó també la proposta; és així que s'aparten de Tzara (cosa que va donar punt final al moviment dadaista) i inicien l'aventura surrealista.

La fúria Dadà havia estat el pas primer i indispensable, però havia arribat als seus límits. Bretón i els surrealistes (és a dir: superrealistes) uneixen la sentència d'Arthur Rimbaud (que amb Charles Baudelaire, Comte de Lautréamont, Alfred Jarry, Van Gogh i altres artistes del segle XIX seran reconeguts pels surrealistes com els seus "pares"): "s'ha de canviar la vida", amb aquella de Karl Marx: "s'ha de transformar el món". Sorgeix així el surrealisme al servei de la revolució que pretenia recuperar allò que a l'home de la societat, els seus condicionaments i repressions l'havien fet ocultar: la seva essència més pura, el seu Jo bàsic i autèntic.

A través de la recuperació de l'inconscient, dels somnis (són els dies de Sigmund Freud i dels orígens de la psicoanàlisi), de deixar-li el pas lliure a les passions i els desitjos, de l'escriptura automàtica (que més tard qüestionarien com a tècnica), de l'humor negre, intenten marxar cap a una societat nova en la qual l'home pugui viure en plenitud (la utopia surrealista). En aquest ple exercici de la llibertat que va significar l'actitud surrealista, tres paraules s'uneixen en un sol significat: amor, poesia i llibertat.

Corrents de l'avantguardisme

Dins de l'avantguardisme els -ismes (i altres moviments o grups trencadors sense un -isme al nom) van sorgir contra un corrent envellit i van proposar innovacions radicals de contingut, llenguatge i actitud vital. Entre ells destaquen:

• Cubisme: va aparèixer a França, encapçalat per Guillaume Apollinaire. Les seves principals característiques consisteixen en l'associació d'elements impossibles de concretar, desdoblament de l'autor, disposició gràfica de les paraules, substitució del sentimental per l'humor i l'alegria, i el retrat de la realitat a través de diversos enfocaments. 
   

• Futurisme: sorgeix a Milà fundat per Filippo Tommaso Marinetti el 1909. Aquest moviment trencava amb la sintaxi, el ritme i els signes convencionals de puntuació. Considerava com a elements principals de la poesia el valor, l'audàcia i la revolució, ja que pregonava el moviment agressiu, l'insomni febril, el passat gimnàstic, el salt perillós i la bufetada. Tenia com a postulats: l'exaltació del sensual, el nacional i guerrer, l'adoració de la màquina, el retrat de la realitat en moviment, l'objectiu del literari i la disposició especial de l'escrit amb la fi de donar-li una expressió plàstica. És un dels pocs moviments en què el manifest programàtic (de Marinetti, que era escriptor) precedeix l'expressió plàstica.

• Dadaisme: va aparèixer a Zuric entre el 1916 i el 1922, amb Tristan Tzara com a fundador. Va ser una oposició al passat violent de la guerra mundial. El poema dadaista acostuma a ser una successió de paraules i sons, el que fa difícil trobar-li la lògica. Es distingeix per la inclinació cap al dubtós, terrorisme, mort i nihilisme, el fantasiós, busca renovar l'expressió mitjançant l'ús de materials inusuals o manejant plans de pensament abans no barrejadissos, i té una tònica general de rebel·lia o destrucció.

• Surrealisme: va sorgir a França amb André Breton, qui seguint Sigmund Freud es va interessar a descobrir els mecanismes de l'inconscient i sobrepassar el real per mitjà de l'imaginari i l'irracional. Es caracteritza per pretendre crear un home nou, recórrer a la crueltat i l'humor negre amb el fi de destruir tots els matisos sentimentals i perquè, a pesar de ser constructius, els aspectes de la conducta moral humana i les manifestacions no són del seu interès. Salvador Dalí en fou un dels màxims exponents.